La meva escola i les seves teories

L’École Bon Soleil de Reus va ser la meva escola. Vaig entrar-hi amb 3 anys i vaig sortir-ne amb 13 (sóc de finals d’any i encara no havia fet els 14). És una escola ben particular ja que, almenys al Camp de Tarragona, no n’hi ha cap d’igual. És una escola francesa, privada i amb un sistema d’ensenyament ben diferent. Per dir-ho d’alguna manera, jo no he après les mateixes assignatures que els meus companys que han anat en escoles catalanes, he après les mateixes coses que els nens i nenes d’origen francès.

La filosofia d’aquesta escola sempre ha estat la de seguir el sistema escolar francès, que es regeix a França i no pas el que determina la Generalitat de Catalunya. Per dir-ho d’una altra manera, anàvem per lliure. Possiblement, durant els cursos de pàrvuls, que nosaltres en dèiem PS (Petite Section), MS (Moyenne Section), GS (Grande Section), la primària que anava des de CP, CE1, CE2, CM1, CM2 i fins a 6ème, si haguéssim fet l’exercici de comparar els continguts dels temaris no hi hauríem trobat tantes diferències amb el sistema català, això si, amb la gran diferència que la llengua principal era el francès.

En pic ja vam saltar cap a la secundària, les coses van canviar radicalment. Com a anècdota, els cursos anaven cronològicament a la inversa; la nostra 5ème després de 6ème, aquí a Catalunya era 1r d’ESO, 4ème era 2n d’ESO, 3ème era 3r d’ESO i la 2nd era 4rt d’ESO. I si a les escoles catalanes feien crèdits variables, de síntesi, assignatures de temàtica múltiple, etc. nosaltres ens centràvem en les matèries més bàsiques i no teníem elecció.

No sóc capaç de recordar què fèiem a classe quan era petita, però encara guardo les llibretes que em fan de testimoni i hi veig molts dibuixos amb el nom de l’objecte del què es tractava, escrit al peu de la pàgina, giro més fulls i veig tires llargues de cal·ligrafia, repeticions de lletres vocals, després consonants, minúscules i majúscules i en una capsa conservo els treballs manuals i en els records, el feliç que érem tots plegats en aquells temps, en què tot era diversió, cançons, festivals de final de curs i obres de teatre (tot en francès!).

També m’han caigut a les mans alguns llibres de text de nivell més avançat, això m’és més proper, i em fa pensar tal i com diu la descripció del llibre, que a través de les diferents unitats hi trobarem vocabulaire, conjugaison, grammaire i ortographe. El tipus de teoria lingüística que aplicaven els nostres professors, potser per una cultura francesa molt marcada i perquè tots eren nadius, era la gramàtica tradicional, tret d’alguns anys en què potser havíem enfocat l’assignatura més des d’un punt de vista de la lingüística textual i de l’anàlisi del discurs. És per això que en els cursos més elevats fèiem servir llibres que es titulaven Grammaire et expression o bé, Littérature et expression. Que anaven bastant més enllà de la pròpia normativa de la llengua francesa.

Quant a l’anglès, malgrat que a l’escola el vam començar a estudiar de més grans, abans però que el català, recordo unes classes molt més dinàmiques, sempre amb la mateixa professora, la Claudine, que també era nascuda a França però de mare anglesa, a l’aula era exigent, seriosa i molt disciplinada. Recordo amb especial simpatia les primeres classes d’anglès que vaig rebre amb el nostre amic Muzzy. No el coneixeu? Hi, I’m Muzzy. Big Muzzy. Un “monstre” de color verd, gran i gros que ens presentava tots els seus amics, i vivíem amb ell tot d’aventures mentre apreníem vocabulari a dojo. Us en deixo un fragment de presentació.

És evident, doncs, que era un ensenyament pràcticament estructuralista, amb molta interacció amb els companys i la professora.

El mateix plantejament dinàmic va servir per a les classes d’alemany a l’institut. No teníem el Muzzy de company, perquè ja érem grans, però la professora plantejava cada classe depenent del nostre estat anímic, del dia de la setmana en què ens trobàvem i del tipus d’activitat que volguéssim fer. Potser també hi tenia molt a veure el fet que només fóssim 5 a classe. Va arribar el punt que en comptes de fer classe, anàvem a la cafeteria més pròxima de l’institut i allí petàvem la xerrada durant l’hora que havia de durar la classe. Era genial. Per tant, entenc que en aquí estaríem parlant bàsicament de la teoria psicològica basada sobretot en l’humanisme.

Dit tot això, concloc que el fet que t’agradin les llengües i les aprenguis amb certa il·lusió, depèn molt de tal i com te les plantegin. L’ensenyant, és evident que té un paper fonamental perquè tu vulguis continuar endavant amb aquell aprenentatge, si no és així, és que, entre d’altres coses, el professor haurà fracassat.

Ser i tenir

Être i avoir són dos verbs irregulars que formen part de la llengua francesa, que sovint tenen la funció d’auxiliars i que al llarg de la història han suposat molts mal de cap a aquells que han pretès aprendre, no sempre amb èxit, aquesta llengua. Ara bé, si ens endinsem en el món cinematogràfic i més concretament, donem un cop d’ull al cinema francès, descobrirem una pel·lícula que porta per títol Être et avoir, dirigida per Nicolas Philibert. Un film-documental premiat en diversos festivals i molt reconegut per la crítica més ferotge del cinema actual, que explica la història d’una « classe única » en el medi rural francès, en què nens i nenes de diferents edats conviuen en un mateix espai i un únic professor. La manera en què el professor, la figura principal educa els seus alumnes basant-se sobretot en les relacions humanes no deix ningú indiferent i resulta sorprenent.

A casa tinc un molt bon referent, la mare. La mare és mestra i des de ben petita sempre l’he vist preparar les seves classes, treballs, corregir pràctiques i exàmens i ara més recentment, fitxes dels nens i nenes de pàrvuls. Sempre m’ha transmès la passió que sent amb la seva feina, les ganes que té que els nens creixin, evolucionin, aprenguin i que a final de curs hagin assolit tots els seus objectius. Doncs bé, inevitablement, jo volia ser com ella. Pensava que això era fantàstic i emocionant.

El fet que hagi escollit aquesta assignatura com a lliure elecció no és pas casualitat; malgrat que hagi cursat la carrera de traducció i interpretació, no he descartat en cap moment dedicar-me a l’ensenyament i tot i ser-ne conscient que amb deu setmanes de classe no pots ser un bon ensenyant, sí que pots tenir una visió global de tot el que implica i de tot el que cal tenir en compte en un futur, si s’escau.

La meva experiència amb les llengües no és recent. Els pares van decidir donar-me una oportunitat que sempre els estaré agraïda. A Reus, que és d’on sóc, una ciutat petita aleshores però que s’està fent molt gran actualment, no existia cap escola que et pogués formar en una llengua estrangera ; doncs bé, un grup de pares es va posar d’acord, va contactar amb la persona més adequada i conjuntament, van decidir dur a terme una escola francesa, l’École Bon Soleil de Reus. És a dir, que des dels tres anys que he rebut gairebé exclusivament un ensenyament en llengua francesa i seguint en tot moment el tipus d’ensenyament francès i amb professors nadius a França, per descomptat. A casa, hem parlat sempre el català, per tant, considero que és per damunt de tot la meva llengua materna, sens dubte ; el francès, la meva segona llengua donat que tot el que après, acadèmicament parlant, ho he fet en aquesta llengua ; el castellà, va arribar al cap d’uns anys, a l’escola també, i finalment, en tercer i quart lloc, l’anglès i el català. Considero que és ben curiós tot plegat, però real.

Recordo amb especial il·lusió tots els professors que van formar part d’aquella aventura que era absolutament nova per a tots, molts d’ells eren joveníssims, amb unes ganes immenses d’ensenyar i nosaltres, els alumnes disposats a escoltar-los i a aprendre. Penso, doncs, que no és d’estranyar que després de tota aquesta colla d’experiències, tingui un interès especial en compartir allò que a mi se’m va oferir i que tantes coses bones m’ha ensenyat.

Crec que no oblidaré mai els verbs être i avoir, els primers verbs de la llengua francesa que em van ensenyar i que han significat tant per definir el meu futur com a persona i com a professional.