Ser i tenir

Être i avoir són dos verbs irregulars que formen part de la llengua francesa, que sovint tenen la funció d’auxiliars i que al llarg de la història han suposat molts mal de cap a aquells que han pretès aprendre, no sempre amb èxit, aquesta llengua. Ara bé, si ens endinsem en el món cinematogràfic i més concretament, donem un cop d’ull al cinema francès, descobrirem una pel·lícula que porta per títol Être et avoir, dirigida per Nicolas Philibert. Un film-documental premiat en diversos festivals i molt reconegut per la crítica més ferotge del cinema actual, que explica la història d’una « classe única » en el medi rural francès, en què nens i nenes de diferents edats conviuen en un mateix espai i un únic professor. La manera en què el professor, la figura principal educa els seus alumnes basant-se sobretot en les relacions humanes no deix ningú indiferent i resulta sorprenent.

A casa tinc un molt bon referent, la mare. La mare és mestra i des de ben petita sempre l’he vist preparar les seves classes, treballs, corregir pràctiques i exàmens i ara més recentment, fitxes dels nens i nenes de pàrvuls. Sempre m’ha transmès la passió que sent amb la seva feina, les ganes que té que els nens creixin, evolucionin, aprenguin i que a final de curs hagin assolit tots els seus objectius. Doncs bé, inevitablement, jo volia ser com ella. Pensava que això era fantàstic i emocionant.

El fet que hagi escollit aquesta assignatura com a lliure elecció no és pas casualitat; malgrat que hagi cursat la carrera de traducció i interpretació, no he descartat en cap moment dedicar-me a l’ensenyament i tot i ser-ne conscient que amb deu setmanes de classe no pots ser un bon ensenyant, sí que pots tenir una visió global de tot el que implica i de tot el que cal tenir en compte en un futur, si s’escau.

La meva experiència amb les llengües no és recent. Els pares van decidir donar-me una oportunitat que sempre els estaré agraïda. A Reus, que és d’on sóc, una ciutat petita aleshores però que s’està fent molt gran actualment, no existia cap escola que et pogués formar en una llengua estrangera ; doncs bé, un grup de pares es va posar d’acord, va contactar amb la persona més adequada i conjuntament, van decidir dur a terme una escola francesa, l’École Bon Soleil de Reus. És a dir, que des dels tres anys que he rebut gairebé exclusivament un ensenyament en llengua francesa i seguint en tot moment el tipus d’ensenyament francès i amb professors nadius a França, per descomptat. A casa, hem parlat sempre el català, per tant, considero que és per damunt de tot la meva llengua materna, sens dubte ; el francès, la meva segona llengua donat que tot el que après, acadèmicament parlant, ho he fet en aquesta llengua ; el castellà, va arribar al cap d’uns anys, a l’escola també, i finalment, en tercer i quart lloc, l’anglès i el català. Considero que és ben curiós tot plegat, però real.

Recordo amb especial il·lusió tots els professors que van formar part d’aquella aventura que era absolutament nova per a tots, molts d’ells eren joveníssims, amb unes ganes immenses d’ensenyar i nosaltres, els alumnes disposats a escoltar-los i a aprendre. Penso, doncs, que no és d’estranyar que després de tota aquesta colla d’experiències, tingui un interès especial en compartir allò que a mi se’m va oferir i que tantes coses bones m’ha ensenyat.

Crec que no oblidaré mai els verbs être i avoir, els primers verbs de la llengua francesa que em van ensenyar i que han significat tant per definir el meu futur com a persona i com a professional.