FI

I aquí, acaba el meu bloc sobre l’Ensenyament de llengües, almenys provisionalment.

Per a mi ha sigut una experiència nova en tots els sentits i crec sincerament, que n’he tret molt profit, que ha complert totes les meves expectatives i que espero que aquesta assignatura segueixi tenint la línia que ha tingut com fins ara.

Gràcies Daniel.

Qüestió de temps

Ho diré clar i català. La meva experiència com a aprenent en línia és gairebé nul·la, per no dir, nul·la del tot.

El poc que he tractat va començar aquí a la universitat, quan ens van presentar el Campus Global i el Moodle. De fet, jo no considero que siguin espais d’aprenentatge en línia, crec que caldria denominar-los plataformes per al seguiment de les assignatures, que serveixen com a complement de les classes presencials. Són elements complementaris a la majoria de classes magistrals.

En el cas d’aquesta assignatura Ensenyament de llengües, de la manera en què s’ha plantejat, si aquestes eines no existissin, no hagués estat possible. Internet ha sigut el nostre mitjà pel qual ens hem comunicat al llarg d’aquests 3 mesos, hem descobert la caòtica experiència del xat en línia amb una xifra impossible de companys, molts de nosaltres hem creat per primera vegada el nostre bloc i fins i tot, hem sabut què era una wiki, fins el punt de crear-la nosaltres mateixos.

Penso molt sincerament, que l’aprenentatge en línia pot ser útil, molt útil; ara bé, només funcionarà en aquells casos en què l’alumne/a treballi de manera molt autònoma, responsable i constant. Realment, si s’aconsegueix aquesta constància, això ens permetria rebre classes des de casa, des de la oficina, des de l’altra punta de món, si convé i ens resultaria igual d’efectiu que ser presencialment a classe. Però també toco de peus a terra i veig que mentre la filosofia de l’ensenyament no agafi un altre camí, això no serà possible.

Potser d’aquí uns anys estarà al nostre abast posar en marxa sistemes d’ensenyament de llengües a distància o en línia, qui sap.

Avaluacions ahir, ara i sempre

És clar, som en època d’exàmens, final de curs i toca parlar-ne.

L’avaluació no és res nou per a ningú. I per a qui ho sigui, sort en té. En aquesta vida, hem estat avaluats des de ben petits, fins i tot abans de dir ni una sola paraula. Com és que el teu nen encara no camina? Per tant, necessita millorar. La meva filla ja fa un mes que diu “papa” i “mama”! Per tant, progressa adequadament. I així, tantes situacions com vulgueu; és clar que l’ambient del qual parlem és ben diferent. Ara, en la nostra etapa com a estudiants ens han avaluat de totes les maneres possibles i quan això s’acabi, seran els nostres caps o els clients els qui ens faran una avaluació de la nostra feina encara més dura.

Doncs si, efectivament a mi també m’han posat a prova des de ben petita. Les classes d’anglès a l’escola eren ben temudes. No ser si per la professora o per la seva mania de preguntar-nos-ho tot cada dia a dit. El vocabulari ens l’havíem de saber tots de memòria, si ens ho preguntava n’hauríem de saber la traducció cap al francès, i si a més, tu encara ho volies entendre millor, ho havies de passar cap al català. Les lessons de la Claudine, eren el pitjor que ens podia passar. No érem gaires a classe, i això significava que la probabilitat que et toqués recitar-la era cada cop més gran. Tots acotxàvem el cap dissimuladament quan preguntava qui es presentava voluntari, i en pic designava algú, tots respiràvem per unes hores. Però el patiment tornava a començar quan pensava en demà i la sort que tenia a qui li havia tocat, ja ho tenia fet! Tot aquest “patiment”, ara còmic, va servir per presentar-nos a l’examen oficial PET, tots vam aprovar i amb molt bones notes.

Jo, personalment no he rebut mai una avaluació ipsativa. Jo també volia “progressar adequadament” o que em diguessin que “necessitava millorar” (tot i que no m’hagués fet cap gràcia), però no va poder ser. Des de ben petita que m’han acompanyat els números i les notes numèriques, això si, sobre 20, en comptes de sobre 10. L’únic comentari escrit que apareixia en el nostres full de notes, l’escrivia el nostre tutor o tutora i en relació a la mitjana de les notes, feia un comentari als pares perquè es fessin una idea del que volien dir tota aquella colla de números.

En l’últim curs d’escola, l’equivalent a 4rt d’ESO, ens van preparar per presentar-nos als certificats que expedeix l’Escola Oficial d’Idiomes. I vaig obtenir el Certificat Elemental i el Certificat d’Aptitud de francès. Aquell mateix any també ens vam presentar als nivells inicials del DELF, i més endavant em vaig presentar a la resta que em faltaven, pel meu propi compte.

A l’acadèmia vam tenir moltes tutories individuals, vam fer tests d’elecció múltiple, entrevistes orals, assaigs escrits, treballs en grup, exercicis orals i de comprensió, etc. I ens van preparar per examinar-nos del FIRST.

En la majoria de casos, se m’ha avaluat l’evolució que he fet al llarg del curs i cursos, fèiem controls de tant en tant, perquè no se’ns acumulés el temari, però la prova final és la que determinava que havíem assolit els coneixements que se’ns exigien.

Per acabar, m’agradaria fer una petita reflexió sobre l’auto-avaluació. Tal i com s’ha demostrat moltes vegades, els alumnes, almenys de més petits, no tenim prou criteri per adjudicar-nos una nota. Potser perquè no sabem en què es basa el/la professor/a, malgrat que en puguem tenir una vaga idea. Jo el que proposaria, és que fos el/la professor/a qui s’auto-avalués i que arribés a la conclusió si ha fet una bona feina o al contrari, ha fracassat. De cara al pròxim curs, doncs, potser caldrà replantejar-se segons què i més ara, que el fracàs escolar és tan accentuat.

I per què?

Un dia d’aquests, mentre em plantejava què dir en les properes tasques, em vaig adonar que ben poques vegades ens plantegem de quina manera fem les coses, com actuem, quin és el procés que hem emprat per arribar-hi, etc. Tots hem rebut algun –o molts- tipus d’ensenyament al llarg de la nostra vida, però crec que no se’ns havia acudit mai fer-ne un anàlisi exhaustiu, i ara que ho fem, resulta prou curiós.

Si, ja ho sabeu, la meva escolarització ha sigut bàsicament en una escola francesa, i això, fa que en segons quins assumptes relacionats amb l’ensenyament de llengües, no coincidim ben bé en el mateix. Si cada país és un món, cada país té les seves costums, ideologies i maneres de fer, evidentment, el plantejament sobre l’ensenyament és ben diferent. No obstant això, i llegint els vostres blocs hi ha ocasions en què m’he sentit identificada i m’he dit: “No estàs tan lluny d’ells!”.

Començo parlant de la metodologia gramàtica-traducció, i és que, si no és prou complicat aprendre una llengua estrangera, jo com a curiositat, vaig començar a aprendre l’anglès amb una professora francesa, i per tant, a classe, al principi fèiem classes d’anglès en francès, així que fèiem doble pràctica. Quan el nivell ja va ser més avançat, llavors si, la classe era absolutament en anglès i si mai havíem de descobrir quin significat tenia un mot o una expressió, havíem de buscar sinònims o bé, buscar una paràfrasi.

Crec recordar, que el mètode directe, el vaig viure bàsicament a l’acadèmia on vaig aprendre la major part del meu anglès, per perfeccionar. Teníem un llibre de text de referència, però gairebé mai el seguíem al peu de la lletra. Fèiem multitud d’exercicis orals, debats, converses creuades, vèiem pel·lícules, escoltàvem cançons, ens gravàvem, fèiem molts exercicis en grup, cooperatius, etc. Tot això, era sobretot perquè assolíssim una important quantitat de vocabulari i que la nostra llengua anglesa parlada fos fluïda, clara i natural. Quan la fase de comprensió ja l’havíem assolit, ens centràvem en la pronunciació i ho fèiem a través de la repetició, 20 vegades si calia.

Ja només em queda parlar-vos un xic sobre l’enfocament oral i situacional. Suposo que alguns de vosaltres haureu anat de colònies a l’estiu, o haurem anat a l’estranger durant uns mesos. Doncs bé, el meu primer contacte amb l’anglès de carrer, fora de l’aula, van ser les colònies de l’English Summer. Els matins fèiem classes intensives d’anglès, ho tocàvem tot, vocabulari, gramàtica, listening, readind, speaking i no sé si encara em deixo alguna cosa. Els professors eren tots nadius i joves, imagina’t quina festassa! I si no en teníem prou, les nits eren temàtiques i tot el que organitzàvem era en anglès, els shows, les “obres de teatre”, les nits de cine, i si muntàvem competicions de bàsquet, simulàvem la NBA, no pas l’ACB.

A l’École Bon Soleil, en diversos cursos es van organitzar sortides a França. Fèiem intercanvis amb nanos de la nostra edat, que estudiàven en Lycées. Nosaltres anàvem 15 dies a casa seva, convivíem cadascú amb una família i durant el dia assistíem a classe amb els companys francesos, com si forméssim part de l’escola durant uns dies, com uns alumnes més. Als cap d’uns dies, ells baixaven cap aquí. Els allotjàvem cadascú a casa seva, durant la setmana venien a classe amb nosaltres i els caps de setmana, els dúiem a fer turisme. Vaja! Tota una immersió lingüística!

Us he de dir que des que sóc a la UPF, m’he adonat que no sabia el per què de les coses, per mi formàvem part dels meus coneixements, era així i punt, no tenia cap més explicació. Des de fa ben poc, i des de que dono classes de repàs a nens, tant de català, castellà, anglès i francès, que he fet l’esforç de preguntar-me el per què, per tal de poder-ho explicar als nens i nenes.