Qüestió de temps

Ho diré clar i català. La meva experiència com a aprenent en línia és gairebé nul·la, per no dir, nul·la del tot.

El poc que he tractat va començar aquí a la universitat, quan ens van presentar el Campus Global i el Moodle. De fet, jo no considero que siguin espais d’aprenentatge en línia, crec que caldria denominar-los plataformes per al seguiment de les assignatures, que serveixen com a complement de les classes presencials. Són elements complementaris a la majoria de classes magistrals.

En el cas d’aquesta assignatura Ensenyament de llengües, de la manera en què s’ha plantejat, si aquestes eines no existissin, no hagués estat possible. Internet ha sigut el nostre mitjà pel qual ens hem comunicat al llarg d’aquests 3 mesos, hem descobert la caòtica experiència del xat en línia amb una xifra impossible de companys, molts de nosaltres hem creat per primera vegada el nostre bloc i fins i tot, hem sabut què era una wiki, fins el punt de crear-la nosaltres mateixos.

Penso molt sincerament, que l’aprenentatge en línia pot ser útil, molt útil; ara bé, només funcionarà en aquells casos en què l’alumne/a treballi de manera molt autònoma, responsable i constant. Realment, si s’aconsegueix aquesta constància, això ens permetria rebre classes des de casa, des de la oficina, des de l’altra punta de món, si convé i ens resultaria igual d’efectiu que ser presencialment a classe. Però també toco de peus a terra i veig que mentre la filosofia de l’ensenyament no agafi un altre camí, això no serà possible.

Potser d’aquí uns anys estarà al nostre abast posar en marxa sistemes d’ensenyament de llengües a distància o en línia, qui sap.